guèu mès, que ja reconech vostre poder infinit!
Y després, girantse a ne'ls jayos y senyalantlos ab la má la calamitat qu'omplía'l temple, va preguntarlos ab gran tristesa —Però ¿qu'es això? ¡Diguèume! ¿Qu'es tot això?
Mes els avis, en compte de respondre, van començar a somicar, mentres las llágrimas els corrían cara avall
—¿Que plorèu? —va preguntar el capellá al jayo.
—Sí, que ploro, —va fer el vell
—Però ¿per què? Diguèu per què...
—Perquè ja no tinch força, missenyor.
—¿Y vós, Mariagna, Mariagna...
—Perquè no som bons per'res.
—¡Oh! ¡Pobres avis! ¡No diguèu pas més això! —exclamava, enternit, el capellá. —¡No diguèu pas més aixó, que'm feu l'ánima a bocins.
Y aterrat, retut, ab el cap amagat entre las mans, el sacerdot rumiava, ab
