a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo que'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo que'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que'ls esperava entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que'ls voltava, pel gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...
La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el llít s'alçava a quatre pams de terra, sota'ls braços extesos d'un gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més
