que las parets emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que s'esllargandeixavan mur avall desde'l trespol.
Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa'l misteri de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara alenava'l moridor.
—¡Missenyor! —va cridar el jayo, ab la veu ennuegada. —¡Missenyor!
Però'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.
Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar altra volta sobre'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jayo va sentirse defallir; però, com si's negués a
