tor se 'ls mirava ab els ulls plens d'ira... y altre cop li venía la deria al pensament de que tota la munió que tenía a devant seu no era res més que un ramat de bestias. «Bestiolas del camp... Animalets del bosch... ¡Si fins ne tenen la cara... y els tirats!... ¡Deu me perdó si peco! —pensava 'l capellá— però no puch apartar de mí aquesta infernal caboria. ¡Ho són! ¡Ho són! No cal més que mirar aquest home de galtas ab barballeras y ulls negats d'aygua, pera veure qu'es un bou, fet y dit. Y aquet, de cara rodona y ulls esverats y nas menut... ¡Si això es una òliva! Y aquet, ab el goll penjant y la testa bonyeguda, sembla un galápat... ¡Y aquell ranco, una granota, quan fa aquella lley de saltirons!... ¡Deu me perdó! ¡Deu me perdó!» Y espantat dels propis pensaments, que semblavan rauxas de desvari, el rector va redreçarse, y, aixecant enlayre un braç misericordiós, va dir a ne 'ls rústechs feligresos:
—¡Anèu, anèu en nom de Deu! ¡Y que 'l Senyor vos benehesca a tots!
