Barcelona, però una mica més estrets, encara que igualment polsosos els dies de sol y igualment fangosos els díes de pluja...
—¿Eh? ¡Sembla l'ensanxe axò!—deyan els naturals, tots satisfets y orgullosos.
Y fins n'hi havía que trobavan molt més estimable aquella pols y molt més bonich aquell fanch, que no pas l'empedrat d'altres poblacions.
Parlant de la ciutat més propera a Planells, de la que'ls ne separava una incompatibilitat absoluta de caràcter, solían dir els planellenchs:
—Fa fàstich: tots els carrers son empedrats.—
Axò sí, la gran qualitat que tenía la població, era l'alegría. Les seves cases prou eran carrinclones y ab ayre de cases de fireta, però també eran baxes y permetían veure amplement el cel, enjoyat de clarors. Els seus carrers be n'eran de polsosos, però també tenían prou espay pera que un s'hi sentís lliure, tan lliure com la tramontana, qu'al hivern hi galopava esbojarradament, dexantlos nèts y llisos y blanchs.
