La criollita era ella, y el que no podía viure, en Barrabola... Y prou qu'ho demostrava ab el cant que no podía viure, per que a cada ¡ay! de la cansó, semblava vessarhi un ayguat de llàgrimes...
«¡Ay, Senyor!» pensava ara la dòna: «¿què s'ha fet aquell temps, que sembla tan lluny..?»
Y mentres al defora la pluja abrigava les teulades, sota'ls llensols queya un'altra pluja més reposada y suau: una pluja de fel cayguda dels ulls de la Carme, de la pobra casadeta separada del marit, al qui anyorava, malgrat el propòsit que s'havía fet de no ajuntarshi may més.
Però no era pas sols anyorament lo que sentía la Carme, sinó gelosía: una gelosía fonda... fonda, qu'arribava a tocar fins a la primera muller del seu espòs... Per axò, cada nit, després de somniar desperta ab el reguitzell de dònes que creya freturoses del amor d'aquell beneyt tan estimat, la seva imaginació volava cap al cementiri de la vila, presentantli la imatge de la morta com la de la rival més temible que podés amenassarla.
