«¡Oh, sí, sí!» exclamava: «ben segur quel meu Rafel deu guardar millor recort d'ella que de mi... Ben segur que d'haverse casat ab ella no se'n penedeix y d'haverse casat ab mi sí...»
Y al pensar axò, li entravan ganes de saltar de peus a terra, vestirse a corre-cuyta, llensarse de bella nit al carrer y córrer de cap a cap de vila cercant a n'en Barrabola, pera arrebassarlo de les urpes de la multitut de dones que debían disputàrsel. Per que d'axò, de que totes les dònes se'l disputessin, no'n tenía la més lleugera sospita de dubte. ¡Era tan graciós y simpàtich el seu Rafel! Y, sense axò, ¡tenía aquella veu de baríton tan dolsa!...
¿Quí sab si la feya servir d'ensà qu'eran separats, aquella veu?
De segur que sí, per que sense puntejar la guitarra y cantar, no sabía estarhi en Barrabola!... Tal vegada allò de la criollita ara ho anava a cantar sota'ls balcons dels carrers sospitosos, captanthi l'amor de la primera qualsevol que se'l volgués escoltar... Y allò sí que ja li feya més que gelosía a la Carme; allò li
