Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


VII

De les tristeses d'en Barrabola y de lo que li va passar al cementiri de Planells.


Ja ho havía dit que no hi tornaría ab la Carme... Y lo promès, promès... Y'ls homes han de ser homes... Y l'home que no es home, no es ningú... ¡Y ben nèt que sí!

¡Prou, prou!... De rahons, moltes, però'l rau-rau del cor ningú li treya... Era un rau-rau perfidiós, que de nits li llevava'l sòn y de díes la gana, tenintlo sempre nerviós y agitat... Se'l veya córrer per la vila ab el barret al clatell, no adonantse de ningú, xiulant de baix en baix tonades tristes ò mormolant tot sol com si s'hagués tornat tarumba.