L'argentería, regentada per l'aprenent, anava de mal borràs... Els parroquians ne fugían com d'un cau de pestilencia... Y va arribar un día, que pera poder pagar el deute que havía fet al hostal, va haverse de vendre a cap preu algunes joyes.
Cabalment quan venía de vèndreles va trobar a n'en Fresques, qu'anava tot content ab el cabàs de les eynes a coll, cosa que va estranyarlo bon xich.
—Y donchs, ¿que treballas ara?
—Si, noy, per forsa.
—¿De quant ensà?
—Avuy comenso. Sense la dòna s'ha d'espabilar un... Ja veuràs: ara no tinch qui m'ho guanyi. Emprò, axò sí, estich com el peix a l'aygua ¡vatua l'hereu!... Déxat d'un sach de verí com la meva dòna.
—Y ¿no l'has anyorada gens?
—Axò sí que nó. Més m'estimo treballar y viure sol, que no pas matar l'aranya y viure ab aquella mala arna.
—Vatja, que sigui la enhorabona.
—S'estima, noy... Y ara, fins al vespre.—
Y l'un trist com un mort y l'altre
