Pàgina:Els habitants de la lluna (1906).djvu/70

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
67
els habitants de la lluna.

alegre com una engingolada d'esquellerinchs, varen tirar cada hu per la seva banda. En Fresques, ab tot y la pesantor de la seva còrpora, caminava picat y lleuger; en Barrabola, ab tot y la seva magror, caminava pausat, ab la testa baxa, com si'l pes del seu nas de tarota l'hi fes acotar. Però no era pas el del nas el pes que l'atuhía, sinó'l de les seves reflexions..... Y era tant lo abstret qu'anava, que's va trobar fòra vila sense donarsen compte... Guaytava a terra y no veya rès més enllà del rotllo d'acció dels seus peus. Y encara molts cops, un tel de llàgrimes li enterbolía la vista y aleshores, encara que s'hagués trobat davant de un avench, no hauría reculat per que no l'hauría vist... ¡La dòna! ¡la dòna!... Li feya molta falta la dòna.

Sobtadament, va trobarse sense terra ferma pera assèurehi el peu, però l'acció ja era feta y'l balans del còs va ferlo tamborellar endevant... Per fortuna, el dipòsit d'aygua hont va caure no era més que a mitx, y ab la remullada sola's va sortir del pas.

Y encara va ser una sòrt que caygués, per que la matexa cayguda va