—¡Quiá!
—Com que no ho sabessim...
—Pues precisamente no es mi mujer la que me tiene así, delgadito como un espárrago.
—¿Donchs quí, si's pot saber?
—No se puede.
—¡Confítatho!
—Yo me entiendo.—
Al dir axò, va fer una guinyada a n'en Pepis, un'altra a n'en Barrabola, un'altra a n'en Fresques, y's va despedir de la companyía hasta la madrugada.
—¡El seguexo!—va dir el Cedassayre de baix en baix.
—Mal fet;—va obgectar en Pepis.
—Quan ell no diu ahont và, senyal que no li convé que ho sapiguem. Donchs, respectèmli la voluntat.
—Sí senyor, té rahó en Pepis;—va afegir en Barrabola, que d'alguns díes ensà també solía despedirse dels companys a les primeres hores de la nit y no s'hi ajuntava fins a la de despedirse pera anarsen cada hu a casa seva.
—Axò de fer les coses en secret, no es ser company,—va insistir el Cedassayre.—Y si en Requena ò en
