Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/35

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
39
Enric d'Ofterdingen

que fins llavores havia sigut el seu món, pera esser portat a terra extranya. Es immensa la tristesa que dóna a la joventut aquesta primera sensació de com passen les coses del món que, abans d'haver-la tinguda, semblen necessaries, imprescindibles, fortament arrelades am l'esser propri i amb ell immutables. Una primera separació resta inoblidable com una primera imatge de la mort, i, després d'haver-nos donat molt temps angoixa com una fantasma que surt a la nit, va a parar a l'ultim a una renunciació de bon grat i a una comprensió consoladora que fa que estimem menys les apariencies del dia i creixi l nostre anhel vers un món segur en que res muda. L'anar am la seva mare era un gran consol pel minyó; el seu món antic no semblava aixís encara del tot perdut, i per això s'hi aferrava més que més. Quan tots plegats sortiren de les portes d'Eisenach era de bon matí, i aquella claror d'hora baixa s'avenia molt bé am l'enterminent de l'Enric. Com més clar se feia anava veient millor les terres, per ell noves, que travessaven; i quan desde una altura vegé la patria que abandonava iluminada pel sol-ixent, el jovenet, tot corprès, sentí que en el terbol remolí dels seus pensaments s'hi posaven a cantar velles melodies de molt endintre seu. Se trobava en el llindar d'aquells llunys que tantes vegades havia contemplat en va desde les properes altures, pintant-sels am colors imaginaris, i estava a punt de submergir-se en llurs blavoses ones. Tenia al davant la flor de la meravella, i mirava la Turingia, que ara deixava endarrera, am l'extranya impressió de com si, després de llargs viatges per les regions vers ant ara anava, tornés a la seva patria, com si l seu viatge fos envers ella.