—Quin tuf que hi ha aquí dins, tant encofornat! Que malament s'hi respira! A fòra fa un bell clar de lluna i me plauria molt anar un xic més a passeig. Avui, de dia, he vist per aquí a la vora unes cavernes molt curioses. Pot-ser algú de vosaltres se n'hi voldria anar a donar un volt am mi; i si ns emportem llum crec que podrem facilment visitar-les.
Els que eren del poble ja les hi sabien aquelles coves, però mai havien gosat baixar-hi: més aviat creien en paoroses rondalles de dracs i altres monstres que deien que hi havia a dintre. Alguns fins arribaven a assegurar que ls havien vistos, i es feien forts en que a l'entrada s'hi trobaven òssos d'homes i besties devorats pels dracs. Altres deien que hi habitava una fantasma, perquè algunes vegades de lluny s' hi havia vist una extranya figura humana, i a mitja nit s'hi sentien unes grans canturies.
El vell no semblà donar-los gaire credit i, tot rient, els digué que anant amb un minaire com ell per defensor no havien de tenir cap por, perquè ls monstres tot just el veurien que ja fugirien tots espantats; i que en quant a la fantasma, essent cantadora, no podia esser sinó cosa bona. La curiositat féu que molts s'animessin a acceptar el convit. L'Enric també volgué acompanyar-los, i sa mare, a l'ultim, li donà llicencia després d'haver fet prometre an el vell que tindria molt compte en que l noi no prengués mal. Els marxants se resolgueren igualment. Tots feren bona provisió de teies pera poder-se llumenar, i a més alguns prengueren escales, perxes, cordes i tota mena d'eines de defensa, i tots plegats emprengueren la marxa cap al puig. El vell anava al davant am l' Enric i els marxants.
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/93
Aquesta pàgina ha estat revisada.
97
Enric d'Ofterdingen
