Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/94

De Viquitexts
Jump to navigation Jump to search
Aquesta pàgina ha estat revisada.
98
Novalis

Aquell pagès del fill aficionat a les pedres l'havia fet seguir, i el xicot, tot content, duia un manat de teies i guiava l camí cap a les coves. La nit era tebia i serena. La lluna brillava suaument damunt dels colls, evocant somnis meravellosos en totes les criatures. Ella mateixa semblava un somni del sol posat damunt d'un somni de la terra, i que retornés la natura dividida per termes innombrables al fabulós temps primitiu en que cada germe endormiscat en sí mateix, solitari, intacte, s'esforçava encara en va pera donar forma a l'obscura plenitut de la seva essencia immensa.
 I en el cor de l'Enric hi reflectia la nocturna faula. Semblava que l món se li hagués obert i, com a un hoste amic, li mostrés tots sos tresors i encisos amagats, i que ell entengués la visió en tota sa gran senzillesa. Li semblava que si ordinariament la natura s mostrava tant incomprensible era per la seva mateixa prodigalitat en multiplicar en variades apariencies als ulls dels homes lo més intim i directe d'ella. Les paraules del vell havien obert davant del xicot com una porta falsa. Se veia com en una petita estada oberta en l'espessor del mur d'una gran catedral que de les lloses se n'alçava solemne tot el passat, mentres de la volta davallaven envers ell, tot cantant, els chors daurats d'angels del clar i alegre esdevenir. Un poderós ressò vibrava en aquells cants argentins, i per l'ampla portalada entraven totes les criatures, dient cada una d'elles lo intim de la llur naturalesa en una senzilla oració, i en un llenguatge propri, individual, de molt bon entendre. I com s'extranyava el minyó de que per tant temps ell hagués ignorat aquesta visió tant clara i tant indispensable