Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/95

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
99
Enric d'Ofterdingen

al seu esser! Ara veia d'una ullada tota la relació entre ell i el món immens que l voltava; sentia com aquest li havia donat l'existencia, i lo que havia d'esser per ell; i comprenia tots aquells extranys somnis i exaltacions que com pressentiments l'havien ja commogut tant sovint al contemplar-lo. La rondalla que li havien contat els marxants d'aquell jove tant donat a l'estudi de la natura i que després esdevingué gendre del rei li tornà a la memoria, i a mils els records de la seva propria vida acudiren tots sols magicament a enllaçar-s'hi.
 Mentrestant que l'Enric se donava an aquests pensaments, la colla s'havia anat acostant a la cova. L'entrada era baixa, i el vell, prenent una teia, s'hi enfilà l primer per unes pedres. Sentí una lleugera corrent d'aire que n'eixia: llavores se girà dient a tots que podien seguir-lo sense por. Els més temorosos anaven darrera am les armes preparades. L'Enric i els marxants seguiren després del vell, i el fill d'aquell pagès els anava alegrament al costat. El camí al principi era bon xic estret, formant una mena de corriol que desembocava en una caverna molt ampla i alta, que ni l resplendor de les atxes podia acabar d'iluminar-la; més en el fons s'hi veien algunes obertures que semblaven perdre-s en l'espessor del mur. El terrer era flonjo i gairebé pla; els murs i el sostre tampoc eren gaire rustics ni irregulars; però en lo que més se fixà tot-hom fou en la munior d'òssos i dents que cobrien el trespol. Uns estaven molt ben conservats, altres mig consumits, i els que s veien com incrustats en el mur semblaven petrificats. La major part eren d'una grandaria i fortalesa extraordinaries. Al vell li plavia molt trobar aquelles reliquies