dels temps primitius, però a la gent del país no els feien gaire goig, perquè ls semblaven senyals de que per allí hi havien besties feres, per més que l vell els assegurés que allò eren reliquies d'un temps immemorial, i, pera acabar de convence-ls, els preguntà quina destroça podien ells recordar dels ramats llurs o quina desaparició de cap persona coneguda d'aquells llocs, i si ls semblava que aquells òssos tant grans poguessin esser de persona ni de cap bestia de les que ells coneixien.
El vell volgué anar més endins, però a la colla semblà millor tornar endarrera pera esperar-lo a fòra. L'Enric, els marxants i el xicot restaren amb el vell, proveint-se de llums i cordes. Aixís arribaren aviat a una segona caverna; i el vell tingué bon compte de senyalar la sortida del corriol per ont havien vingut amb uns quants òssos posats de certa manera. En aquella caverna, que era molt semblant a la primera, també n'hi havia molts d'òssos. L'Enric estava tot meravellat i corprès: li semblava travessar la porxada de l'intern palau de la terra. De sobte se sentí molt allunyat del pla de la terra, de la vista del cel, i com si aquelles sales obscures i grans pertanyessin a un misteriós imperi soterrani. «Com?—deia en sí mateix.—¿Seria possible que sota les nostres petjades hi visqués a sa manera un altre món de vida monstruosa? ¿que criatures inimaginables portessin en l'espessor de la terra una mena d'existencia a la que l foc interior del centre inconegut donés formes gegantines i una gran força d'esperit? ¿Podrien un dia aquests paorosos forasters, trets del seu lloc pel refredament interior, aparèixer entre nosaltres, al mateix temps que sens fessin visi-
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/96
Aquesta pàgina ha estat revisada.
100
Novalis
