Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/97

De Viquitexts
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
101
Enric d'Ofterdingen

bles pels aires els hostes celestials, forces vivents i expressives dels astres? Aquests òssos ¿són senyals de la marxa llur cap amunt, o de la seva fugida cap al fons?»
 De sobte l vell els cridà, mostrant-los un rastre humà fresc encara en la terra; però no n pogueren trobar d'altre; i el vell fou de parer de seguir aquell rastre sense por. Ja estaven a punt d'això, quan de cop, com si fos sota ls peus llurs i a molta fondaria, sentiren un cant. No n van quedar poc de parats!; però anaren escoltant:

Plau-me estar en eixa estada
riallera en la foscor:
cada dia m'hi es portada
l'ampla copa de l'amor.
La beguda delitosa
m'ubriaga i no m fa mal.
Viu mon ànima commosa
al llindar celestial.
No més sento coses bones;
sembla-m ja que soc al cel;
que la reina de les dònes
m'ha donat son cor fidel.
Aquest fosc terrer selvatge
anys de plors l'han llumenat,
estampant-hi aquesta imatge
que li dóna eternitat.
Aquells dies tant nombrosos
ara m semblen un moment:
men 'niré amb els ulls plorosos
girats ab agraiment.


 Tots els que escoltaven restaren tant agradats com sorpresos, i va entrar-los un gran desig de descobrir el cantador. Després de cercar un bon xic, trobaren en una reconada del mur un corriol en davallada per on semblaven anar les petjades que havien vist. Anant-lo seguint, aviat