vegeren com una claror més forta quant més s'hi acostaven. Desseguida s trobaren sota una volta més gran encara que les dues altres, i al cap-d'avall de tot vegeren una figura humana asseguda a la llum d'una llantia i com si llegís un llibre molt gros que tenia al davant damunt d'una pedra plana.
Girà l cap envers ells, s'alçà i els anà a l'encontre. Era un home que l'edat feia de mal endevinar. No semblava vell ni jove. No se li veien altres senyals del temps que ls cabells platejats que li queien allisats i partits al mig del front. En els seus ulls hi havia una inefable serenitat, com si desde l cim clar d'una montanya mirés enllà una primavera infinida. Duia unes sandalies lligades als peus i no se li veia altre vestit que un gran mantell que li envoltava l cos i que feia més alta encara la seva noble figura. No aparentà extranyar-se poc ni gens de l'inesperada visita, i saludà a tots com si ja ls conegués, com si fossin hostes esperats en la seva estada.
—Es molt bonic—els digué—que vingueu a visitar-me. De tant temps ha que m'estic aquí, vosaltres sou els primers amics que hi veig. I, doncs, sembla que la nostra gran casa meravellosa comença a esser més ben mirada.
El vell respongué:
—No ns pensavem pas trobar-hi un hoste tant amable. Ens havien parlat de besties feres i de fantasmes, i el nostre desengany no pot pas esser més agradós. Perdoneu la nostra curiositat si hem vingut a destorbar-vos de les vostres devocions i meditacions profondes.
—Quina contemplació podria esser-me més atraienta—digué l desconegut—que la de rostres humans animats i expressius? Encara que
Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/98
Aquesta pàgina ha estat revisada.
102
Novalis
