Pàgina:Enric d'Ofterdingen (1907).djvu/99

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
103
Enric d'Ofterdingen

m'hagueu trobat en lo pregon d'aquesta soletat, no us penseu que siga un enemic dels homes. No es pas que hagi fugit del món: no més m'he cercat un lloc quiet pera poder donar-me als meus pensaments.
 —I ¿no us en heu penedit mai,no us pesa de tant en tant, i no hi ha hores en que desitgeu fortament sentir una veu humana?
 —Ara ja no. Hi hagué un temps de ma jovenesa que m va entrar una forta taleia de fer-me solitari. Ma fantasia jovenivola s'omplí d'ombrosos pressentiments i vaig pensar trobar en la soletat la plena satisfacció del meu cor. La font de la meva vida interior me semblava inagotable. Però aviat vaig adonar-me de que calen moltes experiencies, de que un cor jove no pot estar sol, i que l'home sols per les multiplicades relacions amb els seus semblants es com comença a adquirir una certa independencia en sí mateix.
 —Jo fins crec—replicà l vell—que hi ha vocacions naturals pera cada manera de viure, i que pot-ser l'experiencia d'una edat avançada porta de sí l retreure-s de la companyia dels homes. Sembla que l'objecte d'aquesta siga l moure-s tant pera sostenir-se com pera anar guanyant sempre; i així s fa avançar poderosament tota gran esperança, tota obra colectiva. I els vells i les criatures no hi tenen res que veure amb aquestes coses: les criatures en són excloses per la llur ignorancia i incapacitat; i els vells, com que ja tenen conseguits tots els fins i totes les esperances i no hi ha res que ls lligui amb el moviment social, tornen a sí mateixos i ja hi tenen prou feina en preparar-se dignament pera una altra comunitat més alta. I encara poden