be que un poc arrufaldat,
mes de mocs tan carregat,
que imposible es no corrompa
tenia fosca la boca,
que de fóra pareixia,
y de ella un pudor ixia,
que à qualsevol lo sufoca:
mes lo que à risa emprovoca
(recordantme del monot)
era miranli el vigot
de la una à la atra orella,
en una barba de vella,
y en mich de letrina un clot.
Verdinegra era de cara,
y tota plena de ronches,
y el dimoni com té conches
perque les disimulàra,
medicaments li prepara,
y apostaria un sisò,
que en lo sachi del vacò
(tan lluenta la tenia)
la fregaba cada dia,
pera ser la tentasió.
Aquesta cara de rap
era també molt colluda,
y li dien la papuda,
perque en mich tenia un pap
cada mamella era un cap
de nano, segons la trasa,
y tota anaba brutasa,
desde el cap hasta el garró,
com mosa de bodego,
