que nunca para per casa
eren sos brasos clavilles
de plegadorets de cara,
y els seus dits, si be es repara
denotaben ser canilles:
no tenia pantorrilles
y els peus com potes de galls
tots plens de búes y calls
y asi acabe la pintura
de aquella horrible figura
Mariquita Escarba-valls
Què et pareix pues de esta chica?
no era cosa de agradar?
pues encara sapreciaba
y es fea de respectar
tantes foren les vegades
que pasant yo, me cridà,
y sempre em guardaba fem
que yo allá en mon capotàs
digui: esta mosa per lleu
va mes calenta que un all:
no importa, deixala vindre
Yo la aní cucurrechant
fentli à voltes de la aleta
y à voltes tirantli grá,
conque tirant li chufetes
se ria per baix lo nas.
Ella pensantse que yo
per ella anaba penat
no sabia en que agradarme
vallantme el aygua dabant
