Pàgina:Espronceda (1862).djvu/15

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Es lo amor, qu' al amor mateix adora
Lo qui creá á Silfides y Ondinas,
La sacra ninfa que brodant ne mora
Dessòta de las aiguas cristallinas:
Es lo amor que cuant recorda, plora
Las arboledas del Edem divinas,
Amor d'allí arrancat, qu' allí vivia
Que busca ara aquí en va sa bella aymia.

 Oh! flama santa! celestial ventura!
Sentiment regalat, trista memòria,
D' un sol que te perduda sa llum pura,
Potsé' esperansa de futura gloria
Fujas y dèixas plors y desventura!
Oh hermosa! ta imatje ay! il-lusoria
Tan pura, tan felis, tan plassentera ,
Brindá al amor á ma il-lusió primera...!

 Oh Teresa! oh dolor ! Llágrimas mías
¿Hont sòu que no calmáu ma pena amarga?
¿Perque vosaltres com en millors dias
No veniu á calmá 'l dol que m' embarga?
Oh! los que no sabéu las agonias
D' un cor que entre pesars sa vida allarga
Y sens' fé ni esperanssa ja no plora,
Que tingáu piedat d' éll mon ser implora!