Pàgina:Espronceda (1862).djvu/17

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Y miro encara 'ls ulls qu' al cel robáren
Son pur y son ters blau , y las rosadas
Tintas sobre la nèu que n' envejáren
Las de lo maig serenas alboradas ;
Y aquellas boras tan dolsas que passáren
Tan curtas ay ! com tan després ploradas,
Horas de confiansa y de delicias,
De abandono, de amor y de caricias.

 Qu' axís las horas rápidas passavan,
Y passava axí ensemps nostra ventura,
Y may las nostras ansias las contavan,
Tu embriaga en mon amor, jo en ta hermosura.
Las boras ay! fugint nos contemplavan,
Plors llensantne tal volta de ternura,
Per nostre amor y joventud temian,
Per horas tristas que corrents venian!

 Y arribaren al fi. ¿Quina ma impia
Ay! va assecar la flor de ta puresa?
Tu un temps vas ser riu de bondat m' aymia,
Manancial de purissima llimpiesa,
Després torrent que trist color tenia
Caiguent per entre penyas y asperesa,
Y estanch en fi de aiguas corrompudas
Entre fanch y brut llot entretingudas.