Pàgina:Espronceda (1862).djvu/19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 Fugíu! sino voléu qu'arribe un día
En qu' enredat en forts y dobles llassos
Tingáu lo cor, y ab bárbara porfía
Lluitáu per arrancarle tals enllassos;
En que al cel en histérica agonía
Frenétichs aixecáu los vostres brassos,
Per', en vostra impotencia malehirlo,
Y escupiros tal volta al escupirlo.

 Los anys , ay sí! de la il·lusió passáren,
Las dolsas esperansas ja fugiren,
Ab sos ensomnis blanchs lluny las portáren
Y ál temps futur d' obscuritat vestiren:
Las rosas del amor se mustigáren
Las flors en fullas secas convertiren
Y d'afany tant y tant somniada gloria
Sols ne queda una fosa, una memoria!

 Pobre Teresa! Una amargura intensa
Al recordarte sento! Embarga dura
Ma desfallida veu ma pena inmensa,
Y suspira mon cor per ta hermosura:
Mon pobre pensament sols en tu pensa,
Gela mon cor lo dol ab baba impura,
Devant mos ulls ne veig fúnebre llosa,
Ahont, ara en vil pòls ton cos reposa.