Pàgina:Espronceda (1862).djvu/20

Mes tu després de morta ne trobáres
Ombra en que descansar, amada mia,
Cuant ay! com nau sens vela, al port anáres
Y era plorar tan sols, ta única guia :
Y cuant en ton bell front grabat portáres
Dels réprobos lo fi y la sort impía...!
Felis! la mort de terra t' arrancava
Y angel als peus de Déu te transportava.

Gastada pel's recorts, adolorida,
Lo cor ja sense fé, sense esperansa,
La delicada flor ay ! de ta vida
Va mustigar lo alé de la venjansa :
Y sola, y sens ventura, y envilhida,
Ton trist cor va dèixar ja la bonansa;
Tos fills ay! fins de tu vergonya 's daren,
Y fins lo nom de mare te negáren.

Tos ulls son escaldats per l' amargura,
Ton rostro cadaverich sense vida;
Unich consol en ton doló' y tristura
La pena, per lo alé del mal marcida;
Ay ! qui pogués en tanta desventura
Del mal parar la martxa enorgullida
Y en son seno de pau salvar ta pena!....
Tan sol la mort, que son alé envenena.