Pàgina:Ferran V (1885).djvu/9

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.
11
RAMON PICÓ Y CAMPAMAR

jau el Rey. Al seu devant
inmóvil com una estátua
la Reyna, aturantse 'l plor,
se 'l mira mitj esglayada.
 Com si 'l desvari loquench
s' hagués fet senyor de l' ánima
del Rey, mou de tant en tant
los llabis y diu paraules
que exint del cor adormit,
surten mortes y apagades
lo meteix que 'ls infantons
que moren abans de naixer...
 La Reyna que 'l va mirant
pensa y diu exes paraules:
—En mal hora hi hem vingut
á la terra catalana,
terra de furs que son lleys
y dogals pe 'ls qui comandan!... (10)
Quant ton avi hi va venir
per ser rey, poch s' ho pensava
que hi vingués á morí esclau
de menestrals ab gramalla!...
Va fogir son fill major
per no morir com son pare;
tan bon punt hi vingué 'l teu
per traydor el bandetjavan;
á tu que hi vens á regnar
t' hi reban á punyalades!.—
  .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
 Lo Rey Ferran, agitat
pe 'l desvari, diu paraules
que fan erissá 'ls cabells
de la Reyna, que l'agafa
per les mans y va cridant
per despertarlo, y no para
fins que al veure qu' obre 'ls ulls
li besa 'l front y l' abrassa:
—Qui 'us ha volgut degollar,
li diu la Reyna, malhaja!...
—Qui m' ha ferit, diu el Rey,
no m' ha ferit ab l' espasa;
que m' ha ferit á n' el cor,
á n' el cor, quant m' ha dit lladre!...