Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/240

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.
241
l'ayn nou a barcelona

per diadema, una margarideta lluminosa, vetllava, quieta y resignada, esperant al espòs que no veuría.
 Jo, que no puch veure llàstimes, y que pel mal d'enamorament fins planyería a les pedres, he saludat ab respecte a exa muller desventurada que sempre plorarà al marit ausent.
 Y, per distreure mon condol, me n'he anat a passeig fins a la Riba.
 Los barcos balandrejavan sa pesantor cruxint y tivant les amarres, ò afluxantles en ondes gracioses que's sumergían per batre ab espetech la superficie del mar, exintne, cada volta, regalant penjarelles d'aygua esquinsada; ses masses negres se reflectavan en la mar fingint l'abisme dintre l'abisme; sos pals enterchs y'l cordàm tocat per la claror de la celistia, serpentejavan copiats sobre la líquida planura, ab graciós bellugueig y's trencavan y s'unían mil voltes, barrejant ab son enjogassat mohiment, l'aygua, la fosca y la llum.
 Poch a poquet, m'he arribat fins al llavi del Est. Que si es per inflor, li dissimulo; però si li es natural sa groxudaria, casi be estich en que no'l