Pàgina:Gent de casa (1906).djvu/32

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


indemnes del ditxo d'un andalús que assegurava que fins los sants s'alegravan de veure cares boniques.


* * *

 Avuy ja no surten, com en algun día, aquells tipos vestits ab casaques de faldons llarchs y punxaguts a estil d'estisores, mànegues estretes, ab unes solapes estretes y tiesses com ventalles, que feyan androna pera resguardar lo pit dels vents que bufavan de costat, ni aquells barrets excessivament llarchs de tubo, ab visos d'un negre que ja no sabía per quin color decantarse, y unes ales mesquines que per la dificultat de agafarles estalviavan moltes barretades.
 Aquells menestrals han desaparegut; les casaques s'hauràn fet malbé ò han anat a parar en lo guardarrobes d'algun còmich, si no s'han vist mutilades, convertida una part en gechs per la quitxalla, y'ls menuts, los colls y punys, en agafadors de planxes.