Vés al contingut

Pàgina:Gos y gat (1886).djvu/29

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
hi entra de tota manera.
Viuda. (Confosa.) ¡Psè!...
Viudo.

Jo soch viudo tambè,
y aquest murri... aquest tanasi,
s' ha empenyat en que no 'm casi
perque á n' ell no li convè.
¡Si 'n fa d' esforsos per xó!
No pot formarse una idea
dels compromisos que 'm crea
mentint sense tó ni só.
Jo no sè cóm s' ho engipona,
pero sempre 'm trobo aislat:
allí diu que soch casat
y que no estich ab la dona;
aquí conta que mantinch
un enredo... no sè ahont;
allá refereix quíns son
los vicis qu' ell diu que tinch;
y ara veig que s' ha inventat,
no sabent ja qué penjarme,
la idea de presentarme
com un vell atrotinat.
Y hasta 'l grandíssim trapella,
per no descuydarse ré,
¿sab que m' ha dit de vosté?

Viuda. ¿Qué li ha dit?
Viudo.

Qu' era una vella.
¿Qué li sembla? ¿ho porta bè?
Miri si treballa fi;
¿sab aquella carta?

Viuda. Sí.
Viudo.

Pues ell me l' ha feta fè.
M' ha comensat:— ¡Que aquest gat!
¡que miola! ¡qu' es molestòs!
¡que fa mal de cap al gos..! —
Y al últim m' ha entabanat.
Miri; ara mateix volía
que deixéssim lo pis.

Viuda.

¡Bo!
¿Y vosté qué li ha dit?

Viudo.

¡Jo!
Com que mitj me la temía,
no li he dit res, y un instant