Pàgina:Gos y gat (1886).djvu/31

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
hasta 'm fa dormí á prop d' ella.
Viudo.

Ja veurá, donchs ¿me vol creure?
Podém trompá á la vegada
al criat y á la criada.

Viuda. ¿De quína manera? A veure.
Viudo.

Senyora... ¿á qué marejarnos
ab un dissimulo ociòs?
¿No s' han coaligat ells dos?
Pues ¡venjansa! ¡á coaligarnos!
Me pesa molt viure així
tot solet, sense una dóna,
y vosté sembla tant bona!...
¡Vaja, tonta, digui !

Viuda. Pero...
Viudo.

 Res, no 'n parlem mès:
necessito aquesta má... (Ella li dòna.)
¡Gracias! Ja pot comensá
á arreglarse 'ls sèus papès.
¡Ah!... Y pèl que toca al gos,
lo darè; fora molestia.

Viuda.

¡Déixil estar, pobre bestia!
¡Un animal tant hermós!

Viudo.

¡Cá, cá, cá! Jo no 'l vull mès:
¡si á mi may no m ha agradat!
Es aquell, que l' ha ensenyat
de mossegar donas.

Viuda.

 Pues
jo tambè daré 'l gatet:
¿no li sembla?

Viudo.

 Te rahò;
ja havém sanjat la qüestiò:
ara me 'n vaig un ratet...

Viuda. ¿Ja?
Viudo.

 Si; tinch ganas de dí
algo á aquest senyor trapella...

Viuda.

¡Ah! ¡Y lo que jo diré á n' ella!
¿Femlos vení 'ls dos aquí?

Viudo. Com vulgui...
Viuda.

 Sí, ja veurá,
entri aquí dins un moment.
(Lo Viudo entra en una habitació de la esquerra.)