Pàgina:Hero i Leandre (1915).djvu/65

Convencé't també, doncs, gerda puncella,
ni intentis que la dea se'ns enugi. —
Callà i vegé cedir l'abans adusta,
extraviant-li la pensa amb mots mel·liflus.
Muda ella, sa mirada fixa en terra;
vergonyosa, en la mà sa roja galta
apoia, tot ferint lo seu coturne
lleugerament lo sol, tot component-se
sovint lo seu mantell damunt los muscles.
D'anuencia aquests gestos són prenuncis,
i el silenci de verge persuadida
consentiment afirma per les nupcies:
d'amor lo dolç-amarg ja sent l'incauta,
ja li abrusa lo pit flama ans ignota,
l'encisa lo posat del fill d'Abidos,
i, mentres ella els ulls clavats té en terra,
ell, encesa sa cara, mut, immòbil,
guaitant-la fit a fit resposta prega.
Hero, per fi, parlà mig convençuda
(lo rubor diu bé massa sa vergonya):
— Les penyes, estranger, moure sabríes.
¿Qui t'ha ensenyat, dolent, dits tant xamosos?
La desgracia et portà a ma noble patria,
i en va t'ets explicat. Sens domicili,
sens herència, ¿al meu cor i béns aspires?
Α més que no és possible en matrimoni
convenir : d'això, als pares, ni parlar-ne!
I si, com foraster, tractes d'incògnit