Pàgina:Iliada (1879).djvu/126

cap un casco de bronzo, y ab sa robusta má agafa una llansa. Surt pera despertar á son germá, que reina poderosament sobre tots los Aqueus y á que 'l poblé respecta com á un deu. Lo troba en l' extremitat de son vaixell, cubrintse ab sa hermosa armadura, y la seva presencia alegra á Agamemnon. Menelao es lo primer en parlar y ho fá ab aquestos termes:
«Germá ¿perqué t' armas d' aquest modo? ¿Te proposas enviar algun dels nostres companys á espiar als Troyans? Casi estich cert de que ningú estará disposat á ferho y que tot sol no gosará, durant la nit divina, espiar als guerrers enemichs. Si n' hi ha un, certament que es un cor atrevit.»
Lo poderós Agamemnon contesta:
«¡Oh Menelao, l' un y l' altre tenim necessitat de saludables consells que 'ns treguin del perill y salvem á la flota y als Argius! L' esperit de Júpiter ha cambiat de propósit: aquest deu prefereix als nostres los sacrificis d' Héctor; perqué may habia vist, ni habia sentit á dir, que en un jorn un sol home hagués somiat en fer los terribles estragos que aquest heróe, estimat de Júpiter y que ni es fill de cap deu ni de cap deesa, acaba de portar á cap contra 'ls Grechs; tals cosas ha fet, tals mals los hi ha causat que per llarch temps á venir, se 'n doldrán de tot cor. Mes, vésten, crida á Idomeneo y á Ayax; en quant á mi me 'm vaig al costat de Nestor, á pregarli que s' alse. Si consent en venir prop del esquadró sagrat dels guardians y donarlos hi órdres novas á ell mes que á ningú obehirán son fill y Merion los; manan, y á ells los hi hem confiat especialment.
—¿Cóm dech entendre tas paraulas? respon Menelao. ¿Es precís que t' espere ab ells, ó aniré á juntarme ab tú després d' haberlos convocat?
—Ves ab ells á la cita, contesta 'l gran Atrida, no fos cas que buscantnos l' un á l' altre 'ns perdessem, perqué son molts los camins que s' encrehuen pe 'l campament. Fés sentir la teva veu durant lo camí; mana que vigilen, prega á cada un per son pare, per sa familia: respecta á tothom; guárdat de paraulas superbiosas. També nosaltres debem traballar: Júpiter' desde nostre naixement que 'ns ha imposat aquesta dura lley.»
Després de aquestas advertencias, despedeix á son germá y se 'n vá á buscar á Nestor; lo troba al costat de la seva tenda y del seu vaixell estés en un magnífich llit. Al seu costat hi té las armas en las qué hi brilla 'l bronzo: son escut, dugas llansas y un casco, y 'l talabart maravellós, ab lo qué l' anciá s' estreny lo cos quan al devant de sos guerrers se llensa á lo más fort de las batallas horribles; perqué no'l rendeix pas la trista vellesa. Néstor se desperta, s' inclina en lo llit, apoyat en los cólzers, alsa 'l cap y pregunta al Atrida:
«¿Qui ets tú, que tot sol, durant la nit bruna, caminas entre la flo-