Pàgina:Iliada (1879).djvu/180

Asios, fill d' Hirtaci? ¿Qué s' ha fet d' Otrioneo? ¡Ah, la gran Ilió s' enfonza, y are sí que es segura la seva entera ruina!
—Germá meu, respón Alexandre, hermós com un deu, ja que 'l teu cor vol fer d' un ignorant un culpable, es precís que entengas, que moltas altras vegadas, mes que avuy, m' he apartat de la lluyta, y aixó que la meva mare no 'm va pas parí sense valor. Desde l'instant en que tú has portat als aliats á combatre prop de la flota, aqui no hem parat un sol moment de lluytar contra 'ls Grechs. ¡Son morts, los héroes per qui preguntas! Solzament Helenos y Deifobo, sobreviuhen, ferits los dos de la má per las prolongadas llansas; lo fill de Saturno 'ls ha lliurat de la matansa. Per aixó, condueixnos ahont tingas á bé y 't seguirém tots ab ardor; t' asseguro que no minvará 'l meu coratje, mentres conserve un borrall de forsa. ¿Quin guerrer pot, á pesar de la seva voluntat, combatre mancantli la forsa del tot?»
Aquestas paraulas penetran al cor del héroe; se 'n emporta á Páris en lo punt mes encés de la batalla, ahont s' hi troban ja Cebrion, Polidamas, Fálces, Orteos Polifetes, parescut als deus; Pálmis y 'ls fills d' Hipotion, Arcarios y Móris. Aquestos últims han arrivat lo dia avans pera rellevar als aliats de la fértil Ascania, y Júpiter ja disposa que estiguin combatent.
Están reunits y marxan. Aixis com una violenta tromba de vent, al mateix temps que Júpiter fá rodolar lo tró, devasta la campinya, conmou ab horrible estrépit la mar de sorolls tumultuosos, infla y blanqueja d' escuma las grossas onadas que corren bullidoras l' una darrera l’ altra, aixis mateix los Troyans segueixen als seus capdills, y las sevas líneas compactas, esplendentas de bronzo, van l' una darrera l' altra. Héctor, igual al devorador Marte, es qui 'ls mana. Porta devant del pit, un escut rodó, format de groixudas pells de bou forradas de bronzo; demunt del front lo seu casco llensa raigs y per tots cantons proba la forsa de las falanges enemigas. S' hi acosta; cobert ab son escut prepara ferlos cedir; mes lo cor dels Grechs resta impertubable, y 'l mateix Ayax, avansant ab pas superbiós, es lo primer en provocar:
«¡Acostat mes cap á mí, valerós Héctor! ¿Perqué intentas esporuguir als Argius? No som pas inhábils guerrers, encara que 'ns trobem abatuts pe 'l flagell del poderós Júpiter. No hi ha dubte de que l' ánima teva espera saquejar la flota, pero 'ls nostres brassos sabrán deféndrela. Molt avans de que ella estigui en perill, vostra ciutat superba será presa y devastada per las nostras mans. Per tú mateix creeh bé que s' acosta 'l moment en que, fugint implorarás á Júpiter y als demés inmortals que donguen las alas del esparver á las eugas que 't portaran vers á Ilió, rodejat d' una nuvolada de pols.»
Quan acaba de dir aquestas paraulas, un aucell talla l' aire per la