Pàgina:Iliada (1879).djvu/256

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




CANT XIX.

______



  L' Aurora ab lo vel de porpra s' eleva per demunt de las aigas del Occeá, pera portar la llum als deus y als mortals, quan Tétis, portant lo rich present de Vulcá arriba als navilis. Troba al seu fill estimat plorant, y tenint abrassat lo cadavre de Patroclo; al voltant d' ell, los seus companys se llamentan. La augusta deesa 's deté en mitj dels guerrers, agafa las mans d' Aquiles, y li diu:
 «Fill meu, per molt que sigui 'l nostre dolor, deixém á Patroclo en lo llit funerari. Per la voldntat dels deus ha sigut que la mort l' ha alcansat. Tú, reb de Vulcá aquestas nobles armas; jamay cap mortal n' ha portat de tant hermosas.»
 Diu aixó, y las deixa devant d' Aquiles; la maravellosa armadura ressona, y l' espant s' apodera del Mirmidons; cap d' ells gosa mirársela fit á fit; tots se giran espantats. Mes Aquiles la contempla y la seva cólera 's multiplica; los seus ulls brillan ab un brill terrible; flamas li surten de las parpellas. Se complau de tenir en sas mans lo donatiu superbo del deu. Quan ba deixat que la seva ánima 's delectés mirantlo, dirigeix á Tétis rápidament aquestas paraulas:
 «¡Oh mare meva! es verament un deu qui m' envia aquestas armas; está reservat als inmortals fer semblants obras, y no está concedit als homes. Vaig á posármelas al moment. Ara tinch por que las moscas no 's fiquen per las feridas que 'l bronzo ba causat al valent fill de Menecios, no hi crien cuchs, y no embruteu aquest cos sense vida; tinch por que las sevas carns se corrompen.
 —Fill meu, respon la deesa dels peus de plata, que la teva ánima allunye aquest temor; jo mateixa m' esforsaré pera fer fugir los ai- xams destructors que devoran als guerrers morts en los combats.