Pàgina:Iliada (1879).djvu/5

poder y á quí obeheixen tots los Aqueus. Perqué un rey se posa furiós quan s' irrita contra 'l débil; si pel prompte dissimula la seva cólera, la manté en son pit fins que logra saciarla. Veyas donchs si tú 'm salvarás.»
Aquiles, prosseguint, esclamá: «Pren confiansa y explícans la senyal divina com tu l' has compresa. No, per Apolo ben volgut de Júpiter, pel deu que tu imploras, oh Calcas, y que gracias á ell nos desxifras los augurs, mentras que jo respire, mentras jo contemple la llum del sol, cap Grech, prop de nostres vaixells, posará las mans demunt teu; encara que ab tas paraulas designes á Agamemnon, que 's gloría d' esser lo primer de tots.
Allavors lo célebre adiví pren confiansa y diu: «Lo deu que dispara lluny los darts, no 's lamenta per vots ni per hecatombas, sinó perque 'l seu sacerdot Crises s' ha vist menypreat per Atrida no volguent tornarli sa filla, y no acceptantli un just rescat, y vos envia aquestos mals y encara us ne reserva d' altres. No deturará 'ls funestos estragos de la peste, fins que no haguem retornat á son estimat pare la filla dels ulls vius, sense presents, sense rescat, y no haguem portat á Crises una hecatomba sagrada; allavors, habentnoslo fet propici, aplacarem al deu».
Aixó dit, Calcas se 'n torna á son siti. Al mateix temps l' héroe, fill d' Atreo, Agamemnon, fort y poderós, s' alsa devant de l' assamblea. Brama d' ira; una violenta cólera omplena 'l seu pit; los ulls semblan duas flamas espurnejantas; llensa á Calcas una mirada amenassadora y esclama:
«Adiví de mals, jamay m' has dit una paraula bona; sempre 'l teu esperit se complau en augurar desgracias; no dius res, no fas res que útil sia: ara á més, esplicant als Grechs los augurs, los hi anuncias que 'l deu que dispara lluny los darts los afligeix perque he refusat lo just rescat de la jove Criseida. Més m' estimo, en efecte, guardármela; la prefereixo á Clitemnestra; aquella no l' hi es inferior en bellesa, ni en gracia, ni en talent, ni en destressa en los treballs. Més, en fí, consento en tornarla, si aquest es lo millor partit. Desitjo que 'l exércit se salve y no que desaparesca. Portéumen, donchs, al instant un' altra en compensació, á fí de que, de tots los Grechs, no siga jo l' únich que se 'n vege privat. Aixó no seria pas gens propi, y vosaltres tots sou testimonis de que la que 'm pertanyía m' es arrebatada.»
L' impetuós y diví Aquiles li respon en aquestos termes: «Gloriós Atrida, lo més cobdiciós dels homes ¿com vols que 'ls magnánims Argius te dongan una compensació? No sabem que tingan en comú cap tresor de riquesas; las de las ciutats que hem destruit nos las habem repartidas, y no convé pas tornarlas á demanar per reunirlas novament. Envía donchs al deu aquesta noya; y 't donarém triples y cuádruples presents, si Júpiter un dia 'ns permet destruir los murs superbos d' Ilió.