Pàgina:Joan Sardà (1900).djvu/17

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pes saludant aclamadora l final d'aquell gran moment de la seva transfiguració. Ell la sentia glatir dintre seu la trascendencia d'allò que s'acabava, i hauria volgut tenir milers de veus i de mans pera cridar i pera aplaudir; però la munió barcelonina que les tenia aquelles mans i aquelles veus, després de l'última explosió lluminosa del castell de focs, desfilava ensonyada i enfredolicada am remor confosa de passos de remat i de petites converses. Pobre Sardà!
 Al cap de temps encara s'hi gira am recança envers aquell moment que fou el del zenit d'ell i dels seus companys; i fa un hermós article dolent-se de l'enderrocament de l'Hotel Internacional, que allà vora l mar aparegué de sobte i desaparegué com una visió de cosmopolitisme anunciadora de l'esdevenir de Barcelona.
 Tot aquell periode representa pera la ciutat dels catalans una febrada de creixença que, en lo intel·lectual, és principalment soportada per la generació den Sardà. De l'Exposició ençà ls trobem a tots ells presidint, jutjant, donant criteri i direcció, col·laborant en publicacions de la capital politica d'Espanya, fent coneixer