Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/49

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


nant la veritat de que lo bo de un deu ésser regonegut com bo per tots, y de que cada hu tè lo dret de ostentar lo que li es propi, ab tal que lo mérit hi sia; cuant cada antiga nacionalitat espanyola se remou en son cercle literari é històrich pera averiguar y publicar lo que ha valgut; cuant en Catalunya, y especialment en esta ciutat, se veu desplegar cada dia mès lo desitj de fer regoneixer lo que fou, y, en produccions literarias y en obras públicas, se descubreix lo esfors del literat y del artista pera fer revíurer noms gloriosos que jehian en lo olvit; cuant ja, per fí, se veu apareixer y avansar una nova llavor de poetas de ardenta fantasia y sensible cor, desitjosos de cantar sols á llur patria de una manera digne, y sòn llurs cants ja buscats y llejits ab preferencia á las ridículas glosas de aquell ominós imterregne literari, ¿se havia, per ventura, de deixar igualment en son abandono la llengua catalana, mès que mès, cuant ja en part ressussitavan aqueix mateix desitj altres comarcas de diferents paissos, y sobre tot, cuant, tenint un medi noble, que era com un homenantje á una costum, tenian ademès, lo medi de la protecció, heredat, sens dubte, per nostre Excel-lentíssim Ajuntament, per lo hereu, en sas virtuts y patriotisme, de aquell senat ilustre, lo Consell de cent, que tans êxemples deixá de sa protecció en favor de tot lo que contribuia al enaltiment de sos ciutadans?
 Veus aquí la única mira, senyors, que en esta ocasió alentá á las personas renovadoras de tan agradable costum, y veus aquí la rahó perque los jochs florals de Barcelona havian de ésser, no un creació, sino una renovació de lo antich, y perque havian de ésser en catalá. Lo Parnás castellá, tan rich y tan poderós, despues de