Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1859.djvu/67

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 67 —

que sosté sa má, tan blanca
com pòt ser la neu mes pura
de lo cim d' una montanya.
Y l' aygua tira á las flors
que de agrahidas sen' alsan,
pus lo que se 'ls dona en vida,
ellas tornan en fragancia.
 Una tarde que regant
estava sas bellas plantas,
sentí passos molt aprop
en l' altre part de la tanca,
y una veu al mateix temps
entre 'ls preludis de un' arpa.
Lo temor y la sorpresa
tots los seus sentits embargan
y ab la ansietat dintre 'l cor
escolta la veu que canta:
 Hermosa damisela,
 ma veu lo amor revela
 que hi ha en mon cor.
 Fia á la brisa alada
 sa veu enamorada
 lo trovador.
 Escoltam seductora
 que jo lo herald, senyora,
 sò del amor.
 Nom' portan aquí, senyora,