Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/109

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 109 —

Tranquila, y valorosa, y sense gloria vana
A los combats devalla, fixa en lo cel la vista,
 La mártir del amor.

 Sens gloria vana, sí. Com un infant senzilla,
Deixat lo nom antich, com ha deixat sas galas
 La terra al renunciar,
Se 'n va de pol á pol, sens que 'ls mortals dir puguen
De aquell aucell del cel ver hont ha estés sas alas,
 Hont á vingut á amar.

 Lo mon sab per hont vola sols pels bèns que derrama;
Per si axí com al veurer en arenosas comas
 L' onejador mantell
De la palmera altiva, l' home del desert pensa
Que sa llavor primera tal volta entre sas plomas
 Portá allí algun aucell;

 O com riu que passá deixant un poch de barro,
Hont portá 'l vent llavors, y 'ls núvols llurs ruixadas,
 Y raigs calents lo sol,
Y del riu, y del vent, y del sol y dels núvols
Que per allí han passat diuhen las matisadas
 Flors qu' esmaltan lo sol;

 Axí al trobar dos homes que creuhen y qu' estiman
Entre los gels del nort qu' enjoyan las auroras,