Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1860.djvu/110

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

— 110 —

 O sota un cel ardent,
Dihem: «Fins á eixas platjas las alas voladoras
De aquell aucell del cel llavors han espargidas
 De fé y amor al vent.»

 No temeu que l' asuste la fletxa del salvatje.
Al veurerla tan débil, tan amorosa al veurerla,
 Son arch éll trossejant,
Fará d' éll una creu que adorará com ella.
¿Com ¡ay! deixar de amarla; com ¡ay! deixar de creurerla
 A la qu' estima tant?

 No temeu que la espanten las infernals blasfemias
Ab que á sòn Dèu insulte lo qui en los mals olvida
 Al qui adirá, felís;
Del qui en sòn desespero sòn Dèu escupí neci
Ella, al curar sas llagas á costa de sa vida,
 Fará un fill sèu submís.

 Las pestas, las batallas la mirarán serena
Arrancantlos las víctimas que per' sas hecatombas
 La mort ha segellat,
Y al foch de sòn amor fonentne la cadena
Que las lligava al mòn, tornará á Dèu las ánimas
 Que haurá purificat.

 Oh! com es gran sa fé en lo escut que l' abriga!