ria de Catalunya y de la Corona de Aragó ha donat noticias dels Jochs Florals. Las justas literarias duraren encara al menos tot aquell sigle, puig consta que se celebraren en los anys 1457, 1458 y 1482. En aquesta segona época hi lluheixen en Jordi de Sant Jordi, en Lluis de Requesens, Lleonart de Sors, premiat en los Jochs de 1458, Torrella, Ventadorn, Castellví y tants altres que serian llarchs de contar.
Casi en los darrers dias de aquell sigle succehí una cosa que per forsa havia de influir en la sort de la llengua catalana considerada en lo terreno de las lletras. Entench referirme á la unió de las dos coronas de Aragó y de Castella mitjansant lo matrimoni de Isabel ab Fernando. Saragossa y Barcelona deixaren de esser la Cort de nostres reys, nostra llengua acabá de servir com oficial y diplomática, cresqueren las relacions entre los dos pobles que havent estat enemichs tantas vegadas, se transformaren en germans. Barrejats los exércits del un y del altre sostingueren en Itália las conquistas de Aragó, y mes en davant abaixaren en Pavía l' orgull francés, assaltaren los murs de Roma y de Tunis, punyaren en Alemanya, tornaren á abátrer en Sant Quintí la altivesa de Fransa, ofegaren la mitja lluna en Llepant, y tant per mar com per terra en molts altres diferents indrets del mòn donaren testimoni del valerós pit ab que se distingian uns y altres. Era impossible que tot aixó no donás pes á una de las dos llenguas mes que á la altra, y naturalment havia de acabar la partida á favor dels mes y contra dels qui eran menos, ja que aquells tenian de sa part la Cort, lo Govern, los Tribunals y totas las dependencias de eixos grans centres governatius.
Decaygué llavors la literatura, decaygué la poesía catalana, mès may tant que encara de temps en temps no isqués algun geni privilegiat ab esforsos pera ressuscitar las olvidadas glorias de antany.
Passada una centuria de silenci casi absolut, de nou tornaren á comparéixer poetas y escriptors, mès aquells certament no devian esser gran cosa ni mereixedors del títol, tota vegada que lo nostre famós García en un de sos sonetos se queixa de que fossen en tanta munió; y es natural que á comptes de queixarse los hauria aplaudit si los hagués vist poetas veritables.
Lo prebere mossen Vicens García, rector de Vallfogona, fixa ell tot sol, segons alguns, una época gloriosa per nostra poesía. Sa fama volá lluny de Catalunya, y quant Felip IV hi vingué, posá á dit
