Espetegá feréstega tronada;
famolenca bramant la mar s' inflá,
sentim enmortallat dins l' aigua irada
y el desfet temporal se m' enportá!
· · · · · · · · · · · · · · · · · ·
A la platja he tornat!... y visch encara...
y l' cel es ben seré; ¡Deu benehit!
No era la mar per mí ¡be ho conech ara!
puix que l' aigua, á la terra m' ha escupit.
May mes m' hi llensaré ¡defalliria!
me manca l' ardiment pera lluytar;
jo sent que s' hi tornès m' anegaria,
y trob que ja m' ha pres quelcóm la mar.
Virginal lo meu cor se m' esponjava
de la ditxa al impuls, ¡ara es mitx sech!
com pols me 'l desferia, si hi tornava,
lo dupte enmatzinat, ¡encara crech!
Encara crech, Deu meu, y la esperança
ja m' torna á rebifá l' foch de mon pit;
doneume ara la pau y la bonança
per parlar sempre ab vos, lluny del brugit.
Assí baix tot es mort; vos sou la vida
y clara veritat; lo mon es fum:
ma mirada, may mes enterbolida,
vol contemplar de prop la Eterna llum.
Calitja mundanal ¡per sempre arrera!
may mes m' amagarás l' hermòs estel;
sento una veu que m' diu crehent espera;
y mos ulls se me 'n van de dret al cel!!
(De Jaume Collell y Bancells, de Vich.)
Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1869.djvu/118
Aquesta pàgina ha estat revisada.
