Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1869.djvu/117

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


son mantell estengué devant mos ulls;
sentí lo pas del trò que 'l mon trepitja
y 'ls remolins del ona en los esculls.
 De sà y d' allá la nau era llançada
los vents y la maror la combatian;
y del llamp á la roja flamarada
las golas del avench m' estremordian.
 Y l' uracá al passar sobre ma testa
portava dins sos plechs horrible crit;
¡semblava que 'l infern feya sa festa
y anava á volcá 'l mon aquella nit!
 Gemechs d' agonisants que malehian
ab la veu regullosa del desvari;
renechs aterradors dels qui perdian
una fusta hont sos brassos amarrarhi.
 Y crits de desesper, plors neguitosos,
sospirs mitx ofegats de greu recança,
cruxidera de dents, planys anguniosos
y riallas de boig sense esperança!.....
 Y 'l llamp al esquinsar l' atapaida
bromada tempestosa, enlluminava
los cadavres dels naufrechs de la vida
que l' oblit en sas baumas enfonzava.
 «¡Malaurat, malaurat! ¿es la tempesta
«del somni riallós lo despertar?
«¿qui m' ha llensat á mi lleugera aresta
«en mitx del bofarut? No puch bregar!
 «Ay las, ja estich perdut! vindrá l' onada
«y 'l bras m' arrencará del derrer pal,
«y trobarán demá á la matinada
«un mort de mes estés en lo sorral.»
 L' espant me corsecá! lo fret sentia
del no ser en mas venas; s' apagava
la llum del pensament; ja no sabia
d' hont havia sortit ni ahont anava.....