Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1869.djvu/116

ohint lo dols ressó de la cantada
simbol sagrat de maternal tendresa;
 Aymant com rich tresor aquesta vida
la terra, un tros de cel, sempre encantada;
encesa ab foch diví la pensa ardida,
trobant petit l' espay per sa mirada;
 L' esperó del desitx, y l' encisera
veu de l' esperança llunyadana,
omplintme de coratje y de dalera
per rompre l' vel de l' existencia humana;
 Al mar del mon entrí. La vela estesa
s' inflá soptadament ab forta ratxa,
y feu via la nau ab lleugeresa
dexant enrera l' encantada platja.
 Mirí de fit l' estela que 's fonia
com si hi volgues llegir la meua sort;
y plorí recordant lo que perdia,
¡pobre nauxèr que plora exint del port!
 «No seran las derreras; si ara ploras
«entristit lo teu cor per la anyorança,
«de fel las vessarás en llargas horas
«quant fugida veurás tota esperança.»
 M' esferehí exa veu que ressonava
dins mas orellas com un cant de mort;
mon cor quedá glassat ¡ja no esperava!
esclafantme lo pes de la dissort.
 Deu del cel! y perqué la tramontana
desfulla l' arbre que tot just floria?
¿no 's pot obrir la poncelleta ufana,
ni pot esser mon goig la flor d' un dia?
 A mon crit de dolor, d' amarga quexa
respongué bramolant fera ventada
que ja tot lo velam romp y esquexa.
Era la veu de la tempesta irada.
 Lo cel s' entenebrá; negra calitja