Adeu, forta nissaga, per esser gran nascuda,
Per mares alletada que duyan sanch de braus,
Que un jorn, potent t' alsares per di 'á la Europa muda
Que 'ls fills de aquesta terra no saben ser esclaus.
Adeu, rassa valenta, de sava montanyesa,
Que 'l cap no doblegares al buf del temporal;
Y ferma com las penyas que 't davan la bravesa,
Salváres de la pátria l' antich, noble casal.
Te 'n vas, atlétich poble, que un dia al despertarte,
Sentint en tas masias l' accent del estranger,
Y 'l pes de las cadenas lo coll ennuagarte,
Y dins la llar dels avis un cant tot foraster;
Veyentne per tas planas senyeras de altre terra,
Y 'ls teus sembrats xafarne del inimich los peus,
Y 'l nom paurós ohintne, del home de la guerra
Volent de una ditada planar los Pirineus;
T' alsares, com s' aixeca superba, magestuosa
Del fons del vall la broma que du la tempestat;
Y retronant cayguéres damunt la host victoriosa
Que á sòn trepitj tenia lo mon esporucat.
