Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1869.djvu/62

 Y com la pedregada que esqueixa lo brancatje
Y engruna las espigas y asseca tot l' herbam,
Del gran estol de Fransa ne feres tal carnatje
Que la áliga traidora llensá sòn darrer clam.
 Y 'l Céssar que sas vetllas de enveja febrosenca
Passava, en un gran regne sens fitas somniant,
Vegé sòn cel de glória tapar broma negrenca,
Y 'l cor li gelá la ombra de un' illa del mar gran.
 ¡Te 'n vas! y fuigs per sempre, generació gloriosa!
¡La tomba se us enmena, patricis, de un á un!
Lo segle, qual naxensa vegéreu, espantosa,
A tots vos deixa enrera, tocant á ne 'l sèu punt.
 Quant vé forta desglassa, la pirinenca serra
De sa mortalla blanca llensa 'ls despulls al mar;
Mès, sobre la alta cima, la neu apar s' aferra
Y alguna hermosa clapa de lluny se veu brillar.
 Aixís alguns ne restan, de blanca cabellera,
De testa encara altiva ¡si n' eran de bon cer!
Que, ab veu trencada, contan aquella lluyta fera,
En la invernada freda, 'sentats en un rasser.
 Mès ay! caurá la fulla, vindrán las tramuntanas,
Y tots, viventas glórias, al clot devallaréu!
May mès la santa Pátria, las serras catalanas
Que pam á pam cobráreu ¡may mès trepitjaréu!
 Per sobre vostra testa la dalla ja s' arrana,
Y l' ángel del sepulcre sas alas ja us esten;
Tal volta en est capvespre, vos plori la campana
Que us feya pendre 'l ferro, tocant á somatent.
 ¿Perqué moren los héroes! lo nèt no tindrá al avi,
Y al ascó centenari veurá á la vetlla un buyt;
Y al nèt respondrá 'l pare, fredós movent lo llabi,
«Fill meu, no la he assolida la guerra del any vuyt»!..
 Ja no hi seréu vosaltres! Vos cercarém debades,
Rapsodas de un poema que n' heu dictat los cants...
¿Qui, donchs, podrá enardirnos, com feyeu devegades,