<poem>Volen se' immòvils com les roques. Brunzen los brumarots entorn de l'estimada, y'ls fa bò dVscollar llur veu ardenta.
Tot es amor al nostre entorn!
Amemse: No es mon desitx lo trist polsar la lira caminant llargament y solitari; es mon desitx, estrenyet en mos brassos y que fermada en ells mos cants inspiris.
Sobre totes les coses vull amarte que hi nascut per ser teva. T'anyorava quan sols t'havia vist en lo meu somni. Jo'm deya: ahont deu ser ell? Are que brota com un roser la fresca matinada, deu cantar lliurement anant p'els boscos, guaytantse'l sol ixent per entre'ls arbres.
Jo'm deya: Ahont deu ser ella? Potser canta are que's pon lo sol. Mentres camina vers á la llar payral, deu aturarse á cada mata que floreix; les vores dels camins son florides; poca pressa deu portá á torna á casa. La faldada m'apar exuberanta y olorosa. Are qu'arriva, al sê al portal, la versa. Son pare prou la repta per tardana, prò ella que riu ab lo cayent del dia, <poem>
