Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/145

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Calla, que ja te'm desbarates, — va dir ella mig rient. —Vet-aquí lo que són els exemples. Noia, porta les costelles!
 Les costelles també eren bones. Tampoc hi faltava amaniment i tampoc eren costelles que se'n poguessin fer cada dia; però a l'ensiam sí que n'hi faltava; semblava que mengessin herba, i sòrt que amb el formatge i les atmetlles, i una mica de vi ranci que van dur com a extraordinari, el van fer anar coll avall.
 Bueno: ja havien acabat, i ara, què havien de fer? Entornar-se'n? Pera entornar-se'n desseguida no valia la pena de venir! Dormir? Qui dorm a n'aquell pedregar i amb aquells crids d'allí al voltant? Jogar a cartes? I qui en portava de cartes, i qui hi sabia jogar a cartes? Enraonar? Què no s'havien dit a n'el món, ni què's podia conversar sent fòra de la botiga? Fer mitja? Si la Tomasa hi hagués pensat, l'hauria portada la mitja; però que hauria deixat a n'ell en Babia a sota d'aquell garrofer? Contar qüentos? Això és cosa de criatures. Contar histories, ells no més en sabien una l'historia: l'historia de les quatre regles. No hi havia res per fer, bona reira! I ells no'n sabien de no fer res. No's podia fer més que esperar que'l sol es pongués a les bones, i anar a voltar per Vallcarca i, camina que caminaràs, entornar-se'n a la botiga.
 I que va tardar a baixar aquell sol! I quin sol més poc feiner, Déu del cel! I que poc