Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/241

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Ja li vaig dir que no'm pot entendre.
 —Esplica-m'ho.
 —És imposible d'esplicar-li. Aquestes coses no s'espliquen: se senten, s'hi neix i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les.
  —Però a qui és que's va estimant?
 —A ningú. A una cosa que és un desig, de crear, de fer obres, de realisar lo que un somia.
 —Però aont és tot això que dius?
 —Enlloc i per tot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament.
 —Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dòna, no sé aon, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho.
 —L'Art és mellor que cap dòna.
 —Ting cinquanta anys, i a mi no m'enganyes.
 —Ni l'enganyo ni'l vui enganyar. He parlat perquè'm pregunta, però ja sabent que no m'entendria.
 —Doncs jo n'entenc una de cosa que la vui i tindràs de fer-la: que estiguis pera l'obligació, que no't distreguis del negoci i que formis, com jo vaig formar i com hem format tots els de la casa, o si no no vas més a Llotja.
 —Pare, si per cas no anés a Llotja, aniria a una altra banda. No és a Llotja que hi ha'l mal. El mal un el porta a dintre seu.
 —Doncs jo te'l treuré a les males.