Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/34

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Aveiàm si descarregareu depreça—els va dir el carreter de darrera.
 —Descarregarem si ens ve bé—va saltar el cotxer batismal,—i per evitar garrotades en un dia tan senyalat, van saltar tots depreça del cotxe, menos la senyora Pepa, la pobre! que la van tenir de baixar.
 Ja a terra, van entrar l'infant al temple, això si, van entrar casi a les palpentes, perquè el temple estava a les fosques. A n'els altars no hi havia ciris, les parets semblaven de merino gris, i no més allà dalt de tot, per dos vidres verts i vermells, entrava una claror de torratge o de cámara fotogràfica, que marcava dugues cintes, a uns àngels que hi havia asseguts a la barana d'una cornisa i que no queien per això: perquè eren de fusta, i eren àngels.
 El senyor Esteve topà amb un banc, i digué, malhumorat:
 —Aon tenen el despatx a n'aquet dimoni de parroquia?
 —Tenim d'anar a la sagristia—va respondre la llevadora.
 Pero a la sagristia no hi eren, i el senyor Esteve va afegir: «La casa que a les hores de despatx no hi són, no pot anar bé de cap manera.»
 —Ja vindràn, home;—li va contestar la padrina.
 —És que tindrien d'estar perennes,—va respondre de nou el padrí.—No's tenen les por-